"SALVADOR" UNA LLIÇO DE CINE

Reconec que feia dies que tenia ganes de veure la segona pel.lícula de Manuel Huerga. I en el meu cas, a banda de l'interés del tema tractat, hi havia també un factor de relacions humanes. He treballat amb el director quan dirigia BTV i sempre li he tingut simpatia i admiració. Ho havia dit abans, no me n'haig d'amagar de res, i ho torno a dir ara que ja no compartim feina. Dit això vaig anar al cine amb l'interrogant de que em trobaria i si m'agradaria el film. El resultat és demolidor perque vaig gaudir d'una gran pel.lícula, jo la definiria com esplendida. Molt ben interpretada, sobretot pel protagonista Daniel Brühl, estèticament impecable (la recreació de l'època és magnífica) i amb un Manel Huerga brillant en la direcció. A més serveix de lliço històrica pels més joves, pels que recorden el franquisme com una etapa llunyana i cauen en la tentació d'imitar tics ja guardats a l'armari . El dictador, cruel fins al limit, ho va ser en aquest cas i en milers d'exemples d'espanyols i catalans que van acabar morint. Alguns crítics polítics, com és el cas d'Arcadi Espada, l'han desqualificada per no ser fidel al retrat històric del moviment en el qual militava Salvador Puig Antich. I per no criticar la passivitat de la societat catalana. Jo crec que aquests es van equivocar de sala perque la secció de documentals era en un altre espai. "Salvador" és una PEL.LÍCULA que vol retratar una època a través d'un personatge real però tenint clar el principal objectiu del cinema: entretenir. En el seu cas superant l'examen amb nota perque, a més, emociona. I sí, ho confesso, jo també vaig plorar.

DUBTES

Fa uns dies el Col.legi de Periodistes de Catalunya va fer públic un comunicat contra la forma de fer periodisme d'alguns mitjans de comunicacio de Madrid. Bàsicament, ràdios i diaris que combreguen amb les tesis ideològiques del Partit Popular. Lógicament, això ha provocat la reacció desmesurada d'alguns periodistes madrilenys respecte a l'opinió del col.legi català. Fins aquí tot normal en els últims temps. La meva reflexió ve donada perque jo no tinc massa clar si aquesta postura era intel.ligent. Fins a quin punt calia criticar un periodisme que a ulls de Catalunya (em refereixo a la normal) es desqualifica per si sol ? Cal entrar en guerres gremials amb l'anomenada "brunete mediàtica" ?. Son dubtes que em ballen pel cap...Tot sigui dit que, a nivell personal, les meves opinions es troben radicalment allunyades del Pedro J. o Urdaci de torn. Però potser no calia posar en judici el criteri i acció del col.legi que ens ha de defensar. Dic això perque aquí tenim algun exemple que sense estar al seu nivell també pot aixecar sospites. Com ara mateix la desmesurada campanya d'imatge que li fa "El Periodico de Catalunya" al nou alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Dia sí i dia també surten reportatges amb el nou batlle com a protagonista. Jo que sóc lector habitual em començo a cansar d'una informació més pròpia dels gabinets de premsa que no pas d'un mitjà seriós i respectat com és aquest.

L'IL.LUMINAT DEL BIGOTI

Haig de reconèixer, i no sé si això hauria de ser objecte de visita al psiquiatra, dues qualitats en l'expresident espanyol Jose María Aznar. La primera que cada dia que passa els seus comentaris es superen davant la sorpresa, i , perque no dir-ho, vergonya popular, i, segona, que des que no té un càrrec oficial diu el que veritablement pensa i no els tòpics i obligacions formals de quan era mandatari. A banda d'això, es mantè fidel al seu costum de dir bajanades que per perill per a la Humanitat alguns se les prenen seriosament. La darrera de totes la que ha sortit a l'escena pública dient que occident no ha de demanar perdó perque l'islam no ho ha fet mai. I posa com a exemple la invasió islàmica de la Peninsula Ibèrica abans dels reis catòlics. A més no content amb això, considera que els dos bandols es troben en guerra. I el pitjor de tot es que ho diu convençut i pensant que té la raó! Jo sóc dels que pensen que per arribar a dalt de l'escena política i encara que la imatge pública ho desmenteixi cal ser intel.ligent. Una bona carrera política no és a l'abast de tothom que no sigui minimament espavilat. Però des de fa uns anys sempre em venen al cap dues excepcions: José María Aznar i George Bush. Com a funcionaris públics haurian d'haver passat un psicotècnic. Clar que si haguessin dit la veritat, el país s'hauria tancat per vacances...

L'ANUNCI DE LA POLÈMICA

D'entrada dir que felicito als companys del diari "El Nou Esportiu" per la portada d'avui sota el títol "La veritat els ofen". Un titular que fa referència a la polèmica aixecada arran de l'anunci proseleccions catalanes que ahir es va fer públic. Molts mitjans han criticat la politització de la campanya de la plataforma que defensa la participació de les seleccions catalanes a les competicions oficials. El motiu que s'enfronta a un nen amb una samarreta semblant a la de la selecció espanyola amb el que porta la de Catalunya. El primer impedeix a l'altre que jugui si porta la catalana i aquest com a protesta se la treu i aconsegueix el suport de la resta de nens. "Una selecció, un cor" és l'slogan d'un anunci que jo trobo brillant. A més, i fent costat al comentari del "Nou Esportiu", el missatge de l'spot és absolutament cert per molt que alguns l,intentin negar. O es que no es veritat que la federació espanyola de patinatge va fer l'impossible per que Catalunya participès en competicions internacionals. Dit això crec que aquesta polèmica té difícil solució al meu entendre per dos motius. El primer perque tinc clarissim que el govern espanyol i l'opinió pública hispànica sap perfectament que sense l'esport català les seves opcions esportives d'èxit es redueixen a la meitat. Exemples fàcils: la selecció espanyola de bàsquet, d'hoquei herba, patins, waterpolo, handbol, durant molts anys el tennis, etc....Per tant, sempre intentaran evitar per tots els mitjans possibles que la iniciativa prosperi. I el segon, que tinc clar que més d'un esportista català, malauradament, i amb tot el seu dret, optaria per defensar els colors espanyols. Uns obstacles massa grans perque aquest somni de molts es faci realitat ben aviat.

L'ALTRA CARA D,ETO,O

Destacava fa uns dies la gran qualitat futbolística de Samuel Eto,o. El seu rendiment esportiu des que va arribar al Barça ha estat espectacular. Ell solet porta una trajectòria aquesta temporada impressionant. És un davanter perfecte pel futbol modern: pressiona, lluita, motiva i fa gols. No es pot demanar res més. Però en una entitat com el Barça, que presumeix de ser "Més que un club", a un jugador se li ha de demanar que el seu comportament fora del terreny de joc sigui el propi d'una estrella. Ja vaig dir en l'article de l'elogi que li vaig fer que fonts del vestidor ja m'havien anunciat fa temps que Eto'o és una persona amb un caràcter complicat. I aquest cap de setmana es va demostrar que, de vegades, fica la pota fins el final. Ho va fer quan es va negar a respondre una pregunta feta en català a una periodista de Catalunya Ràdio. Tot i que aquesta noia, concretament la Ruth Vilar, li va repreguntar en castellà ell li va dir que se li havia passat el torn. Aquest comportament respon, primer, a un rampell de xuleria i, segon, a un menyspreu del català com a llengua. Per molt que hagin intentat fer un rentat d'imatge per part del club fent-lo anar a Catalunya Ràdio i dient públicament que ell estima molt el català el mal ja està fet. Queda clar que per ser crac del Barça no es necessita la llengua catalana i que en castellà els entenen a tot arreu. Quan es triomfa amb la samarreta blaugrana sempre es troba a una massa popular per riure les gràcies. Ah! i que fer un discursset quan es guanya un titol al Camp Nou dient "Visca el Barça!" i "Visca Catalunya!" redimeix de tots els pecats.

DEFENSOR DEL POBLE....ESPAÑOL


Després dels atacs continus per part dels polítics del P.P. i per part de l'ala més espanyolista del P.S.O.E. l'Estatut de Catalunya és va veure minvat per tot arreu. Sobretot, en bona part, per l'actitud covard d'alguns polítics catalans que es van plegar als interessos econòmics de les altes esferes catalanes i van acceptar una retallada més que significativa del seu contingut. Doncs no contents amb això, ara ve el defensor del poble espanyol, Enrique Múgica, i presenta 122 esmenes per anticonstitucionalitat de l'Estatut. Això és la cirereta al pastís. Segons ell, no es pot parlar de nació, el síndic de greuges no pot ser l'únic representant dels catalans davants segons quins problemes i en cap cas pot haver-hi diferències entre les comunitats espanyoles. És a dir, el discurs de sempre dels "espanyolistes" més radicals per part d'una persona amb clara significació antinacionalista que va patir els estralls, a nivells familiar, d'ETA. Doncs res, per ells a amagar el cap sota l'ala, dir que sí a tot, retallar encara més l'estatut, demanar perdó per treballar més que algunes comunitats, aportar a Espanya tot el que es pugui i més. En definitiva que visca la feria d'abril, les ampliacions de l'aeroport de Barajas, la semana santa i la construcció de Terra Mítica. Ja ho sap, com la banca catalana no hi ha res per subvencionar un estat !

LA HISTÒRIA ES REPETEIX

Com ens agrada als periodistes buscar estadístiques que refermin casualitats! Trobar aquella dada que recorda el mateix que ha succeit avui. De vegades aquests referents tenen fonament i d'altres son simples casualitats. Sigui com sigui avui ens hem trobat amb un cas d'aquest estil i amb el Madrid com a protagonista. Ara fa just un any els blancs van obrir el seu camí a la lliga de campions visitant l'Olimpique de Lió amb qui van perdre per 3 a 0. I 365 dies més tard, coses del destí, han tornat a començar bagatge europeu al mateix camp francès i, obviament, contra el mateix rival. El resultat també s'ha escrit amb la paraula derrota, en aquest cas per dos a zero. El pitjor per als seguidors blancs es que els ha semblat veure el mateix partit però amb un any de diferència. Es a dir, per ells un malson en forma d'equip. Ni l'arribada de Capello ni tampoc la de fitxatges com Van Nistelroy, Diarrá, Cannavaro o Reyes sembla haver estat suficient per canviar el destí. Jo crec que el conjunt blanc es troba en període de formació però, segons la meva opinió, sense mostrar credencials d'èxit. Des de fa unes temporades han optat per fitxar jugadors que s'acosten a la jubilació acompanyats de grans jugadors d'equips. Per tant, l'èssencia del triomf en forma de cracs continuen passan de llarg pel Bernabeu. Homes com Diarrá o Sergio Ramos poden ser un complement de luxe però ells difícilment marcaran diferències. Amb aquesta irregularitat, fins i tot Casillas, que és un gran porter, s'ha tornat mediocre. Un panorama que converteix el camí cap a la "decima" en una autèntica quimera.

ATRACAMENT LEGAL

Escoltava fa uns dies l'exalcalde Joan Clos dir que era normal que el nivell de vida de Barcelona fos car perque era el mateix que succeia a d'altres grans ciutats europees com és el cas de Londres, París, Roma, etc...Un raonament que a mí sempre m'ha fet gràcia (evidentment això ho dic amb ironia) perque tots els que vivim a la ciutat comtal no gaudim dels sous ni d'anglesos, ni de francesos ni tampoc dels ciutadans del nord d'Europa. Aquest argument que comentava l'actual ministre d'Industria (o és de Justicia ?....) l'aplicava també a l'alt preu de la vivenda. Jo crec que tot plegat serveix d'excusa als nostres polítics per tapar que les seves decisions no serveixen per canviar la dinàmica de la globalització ni de l'economia internacional que son, en definitiva, els que marquen les pautes dels diners i les nostres butxaques. Però d'aquesta cojuntura que a qui més perjudica és als més necessitats, es a dir els que cobren rendes més baixes, i, en un segon nivell, a qui té nòmina fixa també té efectes positius per alguns. I avui n,he trobat un clar exemple. Amb la meva companya, la Núria, em aprofitavat la diada nacional de Catalunya per fer turisme al més pur estil "dominguero". Hem anat a veure una interessant exposició sobre els cartells de la República al Museu Nacional d'Història de Catalunya. En sortir em decidit quedar-nos a dinar per la zona. En un primer moment voliem anar a un restaurant que es diu "El Vaso de Oro". Però com l'hem trobat tancat per vacances em voltat per la zona i gairebé al costat n,'hem vist un altre obert que es diu "El nou Can Ramonet". Les tapes feien bona pinta i ens hem entaulat. La qualitat del menjar era correcte però la sorpresa ha vingut a l'hora de pagar. Els preus dels plats era tirant a car però hi hagut dos conceptes que ens han indignat. Tarifa del pa amb tomaquet (concretament 4 talls petits de xapata) 3'75 euros (es a dir 600 de les antigues pessetes) i dues cerveses (tipus canya) 4'40. Queda clar que amb l'aparició de l'euro alguns han convertit els que molts considerem un "atracament" en un concepte legal. Després entencs com hi ha gent que pot accedir a pisos d'un milio d'euros i com l'originari "Can Ramonet" obre una sucursal nova. Felicitats pel negoci de part d'uns clients ocasionals que ara mateix ja s'han oblidat del nom del restaurant i, fins i tot, en quin carrer es troba....

ETO SUPERSTAR

Debut del Barça a la lliga, davant dels seus aficionats, i exhibició contra l'Osasuna. 45 minuts han necessitat els blaugranes per desfer-se d'un rival molt fluix. Bé per ser justos cal dir que l'equip navarrés s'ha trobat amb uns jugadors culers inspirats. I avui en dia quan el Barça posa la màquina en marxa no l'atura ningú. També cal dir que l'equip de Ciganda no està demostrant ser un digne successor del projecte de Javier Aguirre. Si la temporada passada, l'Osasuna va lluitar per accedir a la lliga de campions, aquesta temporada apunta a club patidor per aconseguir la salvació. Mentrestant, Rijkaard i els seus homes se saben favorits i no hi renuncien. Mentre no faltin els cracs i les lesions no aigualessin la festa, aquesta temporada, pel que fa a la lliga, sembla encaminada al tercer títol consecutiu. I no és comentari d'apassionat barcelonista sinó que fent una anàlisi realista ara per ara no hi ha cap rival que faci ombra a un Barça en ratxa. Fins i tot ni l'absència de Puyol no s'ha notat pas. El jugador de la Pobla no sembla trobar-se en el seu millor estat de forma i Rijkaard ha encertat donant-li descans. Crec que el central català és un gran jugador quan el seu físic l'acompanya però quan li manquen les forces les seves limitacions tècniques es fan més evidents. Per contra, el que està demostrant un estat de forma fabulós és Samuel Eto,o. El camerunés porta 3 gols en dos partits al campionat. Veient el seu rendiment i el que ha aportat al conjunt blaugrana en aquestes tres temporades la seva aspiració a ser anomenat el millor jugador del món del 2006 no sembla cap utopia. En els seus dos primers anys ja va presentar les millors estadístiques de la història del Barça pel que fa a un davanter. I en el tercer curs el camí de la gloria no sembla aturar-se. Samuel Eto,o és un geni del futbol. Amb llums i ombres com qualsevol mortal (fonts internes del vestidor m'han dit que el seu caràcter pot provocar algun conflicte). Però si parlem del seu rendiment sobre la gespa ens hem d'enrecordar d'una frase que s'ha fet popular al seu país i que cantaven: "Comme tu t'apelle?". La resposta és ben simple "SAMUEL" (amb majúscules).

AMB GUST A RANCI

La crispació hispànica no em deixa de sorprendre. Avui ha sortit l'alcalde de Madrid, Alberto Ruíz Gallardon, dient que la companyia dirigida per Pepe Rubianes no actuaria al "Teatro Español" de la capital estatal. El motiu ha estat la campanya portada a terme per alguns mitjans de comunicació que recordaven la polèmica que es va aixecar arran d'unes declaracions de l'actor "galaico-catalán"(com ell li agrada definir-se) al programa "El Club" de TV3. En aquesta declaració Rubianes amb un cert tó irònic es manifestava en contra de l'Espanya que criticava a Catalunya des de posicions properes a l'ultradreta. La posició de l'alcalde de Madrid fent-se ressó de les pressions d'alguns periodistes diu molt poc del seu suposat tarannà progressista o, si més no, centrista dins del seu partit. Queda clar que la intenció de Pepe Rubianes no era ferir als espanyols normals, es a dir, els que respecten la democràcia sinó satiritzar als intransigents, als que enyoren el franquisme i mostren el seu odi cap a Catalunya des del ressentiment i la ignorància. Un punt de vista, el de l'actor establert a Bacelona, que compartim molts catalans i que, per sort, no hem d'anar a fer teatre a Madrid.

CARTA D'INTENCIONS

Avui començo a escriure aquest blog que porta com a títol "és la cara b". El motiu d'aquest nom és que a la vida jo sempre he pensat que hi ha dues realitats. La primera és la que jo anomeno "la cara A", es a dir, la política i socialment correcte. La que molta gent fa servir d'escut davant l'opinió pública. Però jo sempre he cregut que la que reflecteix millor la veritat és l'anomenada "Cara B". En aquest cas la que explica el fons de les coses, la que moltes vegades s'amaga a nivell públic i la que molt sovint quan s'explica moltes persones no s'acaben de creure. En general gairebé tots som esclaus de la "cara A" però des d'aquest blog intentaré que tingui més protagonisme la "cara B", encara que, de vegades, les coses que es diguin no agradin a tothom. A banda d'això, aquest blog vol ser una porta oberta a expressar estats d'ànim, opinions, experiències i moltes coses més. Tot plegat una eina de comunicació oberta al món.

Per començar avui em ve de gust parlar de premis, en aquest cas del "Princep d'Asturies". Aquest any els premiats a la vessant esportiva ha estat la selecció espanyola de bàsquet. Sense treure cap merit al gran paper que han fet al mundial, el cert és que no s'acaba d'entendre aquest guardó. En un primer moment sempre s'ha parlat d'aquest certamen com una mena de premi nobel de l'esport. Però amb aquestes decisions amb un component clarament localista l'únic que aconsegueixen és treure-li valor de cara a l'exterior. Comparar el mundial aconseguit per Espanya amb, per exemple, la carrera d'Andre Agassi és un insult a la intel.ligència. L'èxit dels de la cistella, a l'àmbit mundial no deixa de ser un fet puntual, no es pot comparar amb els 60 títols i els 8 grands slams del nord-americà. I tampoc ho vull centrar tot en el tennista. Només ho faig a tall d'exemple. El mateix va succeir l'any passat quan li van atorgar a Fernando Alonso. Com si no hi hagués més gent que s'ho hagués merescut molt més....