EL GRAN SOMNI FET REALITAT

Volta cap a un costat, volta cap a l'altre. Neguit permanent. Quan sonarà el despertador ? Et fregues els ulls i veus que allò que et rutlla pel cap des de fa 24 hores no és cap somni, forma part de la realitat, en aquest cas dolça com mai. Aquest és l'estat que arrossego després de 24 hores que es posés el punt i final al Barça-Madrid. No un clàssic qualsevol, no, parlo del millor partit de la història del club. I no exagero, no, mai no he vist res de semblant. Un homenatge al futbol, aixecant el tractament de la pilota a art, el més semblant a la dansa clàssica fet esport. Amb uns protagonistes que arrossegaven la batuta i uns rivals que perseguien ombres. Quan arrossegues 40 anys ja et pots permetre lluir una certa memòria històrica. Vaig començar jugant a futbol als camps de terra del Camp Nou, on ara hi ha un gran aparcament. De petit, primer em col.lava amb els amics a l'estadi, i després els meus pares em van regalar el carnet de soci. El meu primer record va ser el partit de comiat de Johan Cruyff com a jugador al Camp Nou. Poc després recordo moltes nits de frustració escoltant la ràdio de pioners com Miguel Ángel Valdivieso o Fernández Abajo narrant desfetes. Al Camp Nou el Barça acostumava a guanyar, però fora sempre perdiem, a Gijón, a Salamanca, a molts racons de la lliga. La Recopa de Basilea ens semblava tocar el cim del món. Després, el Dream Team de Cruyff ens va fer creure que mai no viuríem res igual. La primera Champions, a Wembley, ens transportava a aquella frase típicament culer de "ja em puc morir tranquil". Que n'estavem d'enganyats. El millor encara havia d'arribar. Van Gaal va ser una transició en el model de La Masia. Rijkaard el segon gran impulsor. Ronaldinho el vaixell insígnia d'una etapa, també brillant, però menys exitosa del que apuntava. Però faltava el gran guru, l'home que reuneix l'essència del segell Barça, aquell que descobria el gran Oriol Tort, artífex de l'escola Barça al futbol base, i que ha convertit l'actual equip en el millor de la Història, ara sí amb majúscules. Primer va ser el mític 2 a 6 al Bernabeu. Després, la final de Roma, amb un ball monumental al Manchester. Tot semblava superat. Doncs no, que equivocats estàvem! Guardiola, ara al mateix nivell que Gamper, Kubala o Cruyff, ens preparava el somni daurat de tot culer. Com la pel.lícula "La tormenta perfecta", ell havia preparat l'obra mestra del futbol. La simfonia definitiva d'un projecte meravellós que aixeca el futbol a la categoria artística i contra el rival més odiat com a espectador-victima d'excepció. El 5 a 0 és l'exhibició més gran que s'ha ofert sobre un terreny de joc. Amb tot el planeta com a testimoni i 90 minuts per guardar per sempre més a la memòria. Un rondo i un altre, un gol i quatre més, un Camp Nou dret aplaudint a rabiar, cantant l'himne per les escales i més feliç que mai. Només un retret, el del futbolista frustrat. Com m'hagués agradat encara que fos fer de Jeffren!. Perque d'Iniesta, Messi o Xavi ja sé que és impossible, que no és a l'abast dels humans. I jo sempre he estat de carn i ossos.