CARTA D'INTENCIONS

Avui començo a escriure aquest blog que porta com a títol "és la cara b". El motiu d'aquest nom és que a la vida jo sempre he pensat que hi ha dues realitats. La primera és la que jo anomeno "la cara A", es a dir, la política i socialment correcte. La que molta gent fa servir d'escut davant l'opinió pública. Però jo sempre he cregut que la que reflecteix millor la veritat és l'anomenada "Cara B". En aquest cas la que explica el fons de les coses, la que moltes vegades s'amaga a nivell públic i la que molt sovint quan s'explica moltes persones no s'acaben de creure. En general gairebé tots som esclaus de la "cara A" però des d'aquest blog intentaré que tingui més protagonisme la "cara B", encara que, de vegades, les coses que es diguin no agradin a tothom. A banda d'això, aquest blog vol ser una porta oberta a expressar estats d'ànim, opinions, experiències i moltes coses més. Tot plegat una eina de comunicació oberta al món.

Per començar avui em ve de gust parlar de premis, en aquest cas del "Princep d'Asturies". Aquest any els premiats a la vessant esportiva ha estat la selecció espanyola de bàsquet. Sense treure cap merit al gran paper que han fet al mundial, el cert és que no s'acaba d'entendre aquest guardó. En un primer moment sempre s'ha parlat d'aquest certamen com una mena de premi nobel de l'esport. Però amb aquestes decisions amb un component clarament localista l'únic que aconsegueixen és treure-li valor de cara a l'exterior. Comparar el mundial aconseguit per Espanya amb, per exemple, la carrera d'Andre Agassi és un insult a la intel.ligència. L'èxit dels de la cistella, a l'àmbit mundial no deixa de ser un fet puntual, no es pot comparar amb els 60 títols i els 8 grands slams del nord-americà. I tampoc ho vull centrar tot en el tennista. Només ho faig a tall d'exemple. El mateix va succeir l'any passat quan li van atorgar a Fernando Alonso. Com si no hi hagués més gent que s'ho hagués merescut molt més....