MISERIES

Llegia avui una notícia que sembla més pròpia d'un altre continent que no pas del nostre país. El que no és cap excusa sinó més aviat un reflex de quin és el nostre món i com n´és de trista i baixa la condició humana, perdó m'he equivocat infrahumana, d'algunes persones. Parlava de tres immigrants bolivians que vivien dins un taller de mecànica de Tona sense vivenda, amb papers per protegir-se del fred i amb un sou mensual de 200 euros. Els contractaven uns empresaris catalans, pare i fill, i, evidentment s'aprofitaven del fet que no tenien papers. Una demostració més de la miseria humana. A ben segur que aquests personatges quan anaven al bar feien veure que els feien llastima els immigrants que arriben en patera i, fins i tot, segur que alguna vegada havien ofert algun donatiu per als pobres. Les aparences que no es perdin. Els han tancat provisionalment el negoci. La llastima que no els poguessin enviar a l'Africa o algun país del tercer món on perdessin la nacionalitat i veiessin d'aprop que és passar gana. Que quan diguessin que ells abans eren catalans no ho poguessin demostrar i que els seus veïns africans els hi diguessin que ara ells també eren Mohamed, o Saïd, o qualsevol dels noms que omplen els diaris d'històries de misèria.

MEDICAMENT EXPORTATS

Avui he llegit una notícia que parla que hi ha alguns medicaments que costen de trobar al nostre país a les farmàcies perque els distribuidors s'estimen més enviar-los a l'estranger. El motiu ben simple: a determinats països ,com per exemple Alemanya, son més cars i, per tant, els hi treuen més rendiment econòmic. Fins aquí cap novetat pel que fa al funcionament del món des de fa molts segles, és a dir, per diners bona part de la humanitat vendria a la seva mare....Em sembla més preocupant des del punt de vista de l'Estat que crec que hi hauria d'estar més a sobre. Sobretot perque alguns d'aquests medicaments, com els immunosupresors que utilitzen els transplantats, son vitals per alguns malats. Dies d'espera d'angunia per ells i les famílies. Ja sé que son casos excepcionals i no és un fet habitual, però amb aquests temes no s'hi haria de jugar. O si més no algú hauria de donar explicacions. Aquest no deixa de ser un cas més en el fos mercat farmaceútic. Amb beneficis multimilionaris i pràctiques plenes d'ombres.

SEGURETAT ALS AEROPORTS

Llegia aquesta tarda en el diari les noves normes de seguretat pel que fa als equipatges de mà que es poden pujar als avions. Unes mesures molt restrictives que pràcticament obliguen a facturar amb les maletes bona part dels productes que fins ara es podien portar a sobre. Tot amb la intenció de protegir-nos per evitar atempats terroristes. Per això, també la Unió Europea ha acordat cedir les dades de tots els passatgers per que puguin ser controlats pels serveis de intel.ligència dels Estats Units. A mí personalment tot plegat em sembla vergonyós. El que es mereixen es que tothom fes vaga d'avions i ja veuriem com les mateixes companyies ràpidament canviarien de política. Sóc el primer que estic en contra de qualsevol atac a innocents i partidari de desarmar tots els grups terroristes però arran dels últims esdeveniments queda prou clar que si volen tornar a atacar ho acaben aconseguint. Aquestes mesures cap als usuaris són només cortines de fum de cara a la galeria que perjudiquen a la gent que no té cap culpa de res. Potser si deixessin d'atacar països com Iraq o Afganistan no caldria tenir les alarmes enceses. La resta son martingales.

EN EL FONS DEL COR

Tinc una germana que és assistenta social i ahir m'explicava que faria un canvi de feina i que enyoraria molt el contacte que havia tingut en els últims anys amb els disminuits psíquics amb els que havia treballat. I d'entre els molts amb els que ha tractat, i alguns dels quals jo també he pogut conèixer, m'explicava una història que per la seva duresa em va arribar al fons del cor. És diu Andrés, te entorn als 50 anys i a banda de patir una malaltia mental també va tenir la desgràcia de haver de superar un càncer a la gola. Tot això amb un entorn familiar inexistent que durant alguns anys el va portar a viure al carrer. La seva bona capacitat de sacrifici l'ha permés tenir una feina en un servei de catering de l'aeroport però les despeses que ha d'asumir a la residència on viu combinat amb la minsa pensió de la que disfruta fa que pràcticament no li quedin diners per ell. Fins al punt, que com ha d'anar a treballar al migdia no té temps per quedar-se a dinar a la residència on viu. La seva precaria situació no ha compadit a alguns dels responsables del centre que no s'han volgut fer càrrec del que li pugues costar dinar fora de casa. Resultat: alguns dies abans d'anar a la feina es dedicava a l'estació de Sants a demanar almoïna per poder comprar alguna cosa per menjar. Aquesta situació m'explicava la meva germana la va intentar solucionar ella parlant amb la cuinera del centre que ara cada dia li fa un entrepà gran per esmorzar que li permet allargar fins el dinar. Una solució que no és la ideal però que intenta compensar la injustícia. Tot això ho escric no amb la intenció de parlar de les bondats de la meva germana sinó com a retrat d'una part de la societat que per a molts no sembla existir però que, malauradament, la tenim ben a prop. Una reflexió que ens hauria d'acompanyar moltes vegades quan ens queixem de problemes quotidians que a ulls de persones com l'Andrés no deixen de ser anècdotes comparades amb la seva existència ben a prop de l'abisme.