L'ETERNA DIVISIÓ DEL BARCELONISME

L'assemblea de compromissaris ha fet esclatar la caixa dels trons. La decisió de demanar una acció de responsabilitat social a la Junta Directiva de Joan Laporta ha posat en un primeríssim primer pla el famòs fantasma de la divisió del barcelonisme. Hi ha qui creu que això farà molt de mal a l'entitat, donarà ales a la caverna mediàtica i és un acte de revenja cap a la figura de Joan Laporta. Evidentment no cal ser molt espavilat per veure que Sandro Rosell no li té cap mena de simpatia al seu predecessor al càrrec i que, sota el meu punt de vista, va oferir poca credibilitat quan en un gest de mala entesa elegància va votar en blanc. Si portes el tema fins allà has de ser conseqüent i votar a favor. Dit això, em preocupa aquesta onada de desagravi a Joan Laporta sota el pretext dels grans títols aconseguits. Crec que ningú no discuteix el gran palmarès aconseguit durant el seu mandat. Que ell és, sense discussió, el president de la millor etapa esportiva del nostre club. Però això no s'ha de confondre amb la seva gestió econòmica. Trobo molt greu que hi hagi una diferència de 90 milions d'euros entre el seu balanç i el presentat per la nova directiva. I encara més greu el gran nombre de despeses sense justificar, si és certa la informació de la nova auditoria, que reflecteixen uns excessos indignes en una època de crisi. Crec que no passa res perquè ara Joan Laporta tingui l'oportunitat de defensar-se i els comptes del club s'acabin aclarint. No hem d'oblidar que una línia de mala gestió i despeses incontrolades podien acabar abocant al club cap a l'abisme econòmic i l'horitzó de les indesitjades societats anònimes esportives. I de cara al futur, enviar el missatge que no per fer una brillant gestió esportiva s'hi val tot. Jo sóc el primer que vull que l'equip guanyi el màxim possible i s'inverteixin els beneficis a la gespa, però no en estovalles de luxe i jets privats pagant el soci.