ANTICATALANISME IN CRESCENDO

Llegia fa uns dies una carta a un diari certament impactant. L'escrivia un senyor de Cornellà que explicava que era nascut a un poble de Ciutat Reial i que feia uns dies hi havia tornat de vacances amb el seu fill i la seva mare. Un cop allà es va anar indignant en comprovar com tots els tòpics i mentides sobre els catalans se'ls creia tothom, fins i tot els situats ideològicament a l'esquerra. Per més inri, el seu fill va tornar un dia a casa trist perquè tenia una amiga al poble que en saber que era català i no pas madrileny, com ella es pensava, li va deixar de parlar. La seva reacció era renunciar a la seva identitat manxego-catalana i es declarava independentista i renunciava al concepte d'Espanya. Aquesta carta m'ha vingut al cap en veure aquesta nit fent zapping una tertúlia del canal Veo, de la tdt, pertanyent al grup del diari "El Mundo". Era de política i quatre tertulians parlaven sobre la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. Menys un d'ells que exercia un paper certament moderat i que, per tant, era objecte de tots els atacs, la resta mostraven un marcat to anticatalà. Qüestionant el referèndum fet a Catalunya, negant legitimitat al fet que fos aprovat per les Corts espanyoles i fent teories apocalíptiques sobre l'Estat de les Autonomies. Dient mentides com que això d'aquí no es permet a cap país europeu, incloent-hi Alemanya. Una demostració d'ignorància malintencionada amagant el caràcter federal alemany. Fins i tot defensant un argument totalment kafkià però habitual a l'espanyolisme més ranci dient que Catalunya pertany, ens agradi o no, a Espanya en un clar concepte colonialista. I, a més, que en cas de voler la autodeterminació la votació s'hauria de fer a nivell de tot Espanya. Un fet surrealista, ja que no recordo cap votació d'aquest estil al món, per exemple a les repúbliques balcàniques o soviètiques, on l'àmbit electoral vagi més enllà del territori en qüestió. Un autèntic recital d'odi cap a tot el que sigui català, imposant el concepte d'Espanya franquista i amb la complicitat d'un exprogre com el senyor Andrés Aberasturi, present al plató. Com al poble de Ciutat Reial, on l'esquerra plural cada cop s'ajunta més amb la dreta rància i casposa.

CORRUPCIÓ SENSE LÍMITS

Es estrany el dia que no llegim als diaris una notícia relacionada amb affaires de corrupció política. Últimament és el Partit Popular qui ha agafat més protagonisme, però temps enrere també hi hagut escàndols del PSOE i també de partits de casa nostra. Això no vol dir que tots els polítics siguin corruptes, n'estic segur que n'hi ha que no ho son. Simplement em costa d'acceptar que la nostra societat no s'escandalitzi per determinades actuacions i pràctiques polítiques. Només Pasqual Maragall es va atrevir un dia a aixecar la veu amb el famós 3 per cent...Una xifra que parlant amb persones del gremi de la construcció pujaven fins al 10 per cent...Però la seva acusació va ser ràpidament silenciada i criticada. Ningú no qüestiona per que s'aixequen carrers varies vegades al llarg de l'any per obres diferents. És a dir, que l'ajuntament pagui diferents cops pel mateix. Ni per què, per exemple, es va fer la poda de la Gran Via quan un parell de mesos més tard ja sabien que traurien els arbres per obres als carrils laterals. Son preguntes sense respostes. Però la gent calla i paga els impostos. Per remoure la consciència popular res millor que l'article publicat avui pel mestre Emilio Pérez de Rozas al diari "El Periodico". Mentrestant continuem mirant cap a l'altra costat....

Article Emilio Pérez de Rozas
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=637759&idseccio_PK=1008

RESTAURANT SENSE PRESSA

Cuina amb producte de qualitat fonamentat en receptes casolanes. Així podríem definir el concepte que ofereix el restaurant "Sense Pressa", situat al ben mig de l'Eixample, al carrer Enric Granados. Trobar taula és una gran aventura. De fet jo no hi he pogut anar fins al vuitè intent. Tot sigui dit, que la gran majoria de vegades he trucat un dia o dos abans. Un cop feta la reserva passem al contingut. Assessorat per clients anteriors, vaig començar amb un plat contundent però brillant: ous amb espardenyes i cigrons. Excel.lent matèria prima i gran resultat amb un sabor intens però elegant alhora. De segon unes cocotxes al pil-pil. Va mantenir un bon nivell gastronòmic però donat que la seva recepta s'ajustava a un format clàssic tampoc em va sorprendre. Per postres una tarta tatín diríem que notable. Per beure, la carta de vins és amplia encara que pel meu gust amb poques referències catalanes, vam estrenar-nos amb un blanc de nivell, un Belondrade Lurton. Car però boníssim amb una textura de luxe a la boca, sedós i equilibrat. La factura va sortir a uns 55 euros per persona. Llums i ombres finals. En el sentit positiu el detall de convidar-nos a un xupito de whisky de malta. En el negatiu que en un local amb només sis taules es permeti fumar. Els cigars havans de la taula del costat ens van amargar el segon plat. El balanç final és positiu i és un restaurant que convida a repetir visita més endavant.

Restaurant Sense Pressa C/Enric Granados 96 932181544

DANI JARQUE

El coneixia des de fa uns vuit anys, just quan va començar a jugar amb el filial. Des d'aquella època sempre el vaig veure com una persona tímida, educada però d'aquelles de les quals te'n pots refiar. Un cop al primer equip de l'Espanyol l'he tractat puntualment però sempre he mantingut una relació cordial. D'orígen humil, no el vaig veure mai cap gest d'estrella. Sempre atenia a la premsa o als aficionats amb bona cara. Una qualitat poc habitual per a futbolistes del seu nivell. Amb un futur esplendorós per endavant el destí l'ha traït. El seu final s'engloba en un context dramàtic. Amb la conversa amb la seva parella en el moment de la mort i un fill pendent d'arribar. Un pal enorme per la família i per al seu club. El futbol avui està de dol per un d'aquells futbolistes que valia la pena. Que et vagi molt bé pel cel Dani!

RESTAURANT POSITANO

Aquest restaurant italià ocupa el mateix local on abans hi havia el "Panyvino". Per tant, el trobem al Born a tocar de Correus. Manté una estètica semblant amb un toc intimista i decoració moderna. Fonamenta la seva carta en una proposta de clàssics de la cuina italiana. Vam escollir una amanida de pasta amb formatge feta, tomàquets i olives. Entrava bé i era fresca. Direm que una mica més que correcta. De segon vaig triar uns gnocci amb bolets. Gran fracàs de plat. Només hi havia gust a patata i els bolets inexistents, en part, per la intensitat de la salsa se formatge que els acompanyava. La carta de vins era lamentable. Amb quatre referències italianes i del país només un Penedès. Tot plegat el compte va pujar a 60 euros. Fluix, molt fluix i més dirigit a turistes de pas que no al públic local que té infinitat de propostes millors.

Restaurant Positano Consulat del Mar 15 baixos 932687776

ZONA BLAVA PER MOTOS

La caixa registradora municipal no té límits. No contents en haver convertit Barcelona en una ciutat de cara al turisme i, per tant, amb els seus habitants com a segon plat, que ara volen expremer encara més la butxaca dels barcelonins. El motiu és instal.lar zones blaves per a l'aparcament de motos al centre de la ciutat. És a dir, aplicar la mateixa formula que ja fan amb els cotxes. Amb unes grans diferències. D'entrada la presència de motocicletes a la ciutat ha servit per amortir els problemes de transit, a més, contaminen molt menys que no pas els vehicles de quatre rodes. Per tant, l'únic motiu és el recaptatori. A més, com pensen que pagaran els joves que porten ciclomotors i que no tenen ni feina?. Jo crec que aquest globus sonda que ha llençat l'ajuntament és inacceptable. No hi ha cap ciutat al món que ho faci. I crec que ja va sent hora que els barcelonins diguem prou a tant d'abús municipal. Si volen una ciutat només pels rics i els turistes que es presentin a les eleccions de Marbella.