TONY ZENET EN CONCERT

Tony Zenet és un crooner andalús, concretament de Màlaga, que amb el seu treball "Los mares de China" ha anat obrint forat amb un estil que barreja jazz, bolero, tango, un cert toc de flamenc i una veu molt personal. Aquest passat divendres va actuar a l'Auditori de Barcelona. Feia molt de temps que el volia veure en directe. Perquè gravat ja em tenia guanyat amb un disc que per mi, i tot son opinions, es clar, és el millor treball musical del 2009. Doncs la realitat del directe va ser aclaparadora. No només és un cantant excepcional, amb una veu captivadora, és un actor sobre l'escenari que sap engrescar al públic, ballarí vocacional i un artista amb lletres ben grans. A més, l'orquestra que l'acompanya, una autèntica banda internacional de cubans, suecs, espanyols, etc..., és fantàstica. Aconsegueix que el seu estil durant moltes cançons adopti el concepte de jazz session. Això provoca que un repertori petit, de 10 cançons, s'allargui fins a gairebé 2 hores de concert. Un regal per qui li agradi el seu estil. A l'Auditori va triomfar, el públic el va ovacionar i es va entregar a un espectacle excel.lent. Un artista que prepara nou disc per després de l'estiu i que es mereix pujar molts esglaons al panorama musical, per qualitat està molt per sobre de molts supervendes.

Concert Tony Zenet Auditori de Barcelona 29 de gener del 2010

DECEPCIÓ A L'ESTADI OLÍMPIC

Era un dels concert més esperats de l'estiu. La seva canço "Viva la Vida" gràcies als èxits del Barça s'ha convertit en tot un himne. A més, la resta del seu últim treball, que també porta el mateix nom, era més que notable. De fet la seva trajectoria contè hits destacats com per exemple "In my place" o "Trouble". El seu pop entre simfònic i comercial atreu masses. I, per això, per aquest bon moment, Coldplay va vendre totes les entrades de l'estadi olímpic. El problema ve a partir d'aquí, el moment de desenvolupar un show molt esperat. L'organització d'entrada va ser nefasta. Llargues cues a càrrec de porters de discoteca, vaig sentir un d'ells dient-li a un espectador "A ver si me vienes a ver por el Otto", que en comptes d'agilitzar la introducció d'espectadors al recinte va convertir-ho en un reguitzell d'empentes i nervis. Un cop dins trobar l'espai. En el meu cas a la gespa. Ja em va semblar estrany veure que no hi havia pantalles gegants. Sobretot després de veure recentment grans desplegaments com els d'U2 o AC/DC. Una deficiència que durant el concert es va posar de manifest ja que la visió dels espectadors era més aviat de palau d'esports que no pas d'estadi olímpic. Després el so...només dient que des de la meva posició, a 15 metres de la pantalla de l'esquerra i dels altaveus gegants, podia mantenir una conversa amb el mòbil ja ho diu tot. Més aspectes negatius: la falta alarmant de taules del seu cantant, Chris Martin, la falta de ritme de l'espectacle, la mala tria de cançons, etc...En definitiva, i lògicament és una opinió personal, el pitjor concert que he anat dels últims 10 anys.
Concert de Coldplay - Estadi Olímpic

SINEAD O'CONNOR A BARCELONA

Feia mesos que volíem trobar un dia per anar a veure un concert al Palau de la Música. Vam estar mirant la cartellera i ens va cridar l'atenció un cicle que es diu "Úniques". Es tracten de diferents actuacions de cantants femenines, d'àmbits i estils diferents. Dintre d'aquesta programació vam triar Sinead O'Connor. Cantant brillant, irreverent i fugidora de les modes. Per ser sincer no havia seguit gaire la seva carrera després del famós "Nothing compares to you". Per tant, anàvem una mica a l'aventura davant d'un repertori àmpliament desconegut. El resultat va ser espectacular. Acompanyada per dos músics i amb la màgia del Palau com a escenari va oferir un repertori de cançons plenes de sentiments on la seva veu modulava les paraules des de el to més agut fins el més pur xiuxiueig. I quan la cantant irlandesa crida ho fa des de l'ànima. Va ser una hora i mitja de música i paraules que gairebé et transportaven més enllà de l'Univers. Amb el públic entregat son d'aquells dies que surts plenament satisfet i que tens la sensació d'haver viscut un moment màgic. I es que escoltar el "Nothing compares to you" (tot un clàssic musical mundial) en un format gairebé acústic per la Sinnead O'Connor autèntica a un lloc tan emblemàtic com el Palau es converteix en una instantània que espero retenir a la memòria per sempre.