URTAIN

La companyia madrilenya Animalario representa al teatre Romea de Barcelona una obra que porta per títol "Urtaín". Dit així no sembla una gran presentació. Jo de fet vaig sentir que venien a Barcelona i vaig pensar: "quin rotllo una obra dedicada a aquest boxador". Gran error per part meva. Va ser la recomanació d'un amic la que em va fer picar la curiositat. I vaig llegir molts bones crítiques. A partir d'aquí vaig decidir a comprar les entrades que, per cert, n'hi ha i sense problemes. Ahir era la cita amb el teatre. "Urtaín" és la vida de José Manuel Ibar, el seu èxit i la seva decadència. Va ser un esportista utilitzat com a símbol del regim franquista i, vet aquí, el gran encert del guió de l'obra, de l'argument, en el sentit d'aprofitar aquesta figura per mostrar-nos les misèries d'una Espanya que va viure a les tenebres i les ombres del dictador fins la llum que mica en mica va obrir les portes del país a l'exterior amb l'arribada de la democràcia. Va ser el pas que va portar a l'estat espanyol de ser un país subdesenvolupat a acostar-se a les grans potencies europees. Una situació que els més joves i els nostàlgics de les dretes ràncies haurien de recordar més sovint. Tot això combinat amb el retrat d'un personatge enaltit per interès i abandonat al seu suïcidi quan ja no interessava a ningú. Un perfil molt humà i amb una actuació del seu protagonista antològica. Roberto Alamo fa un dels millors papers que he vist jo en el teatre. La resta del repertori amb actors coneguts com Marc Martínez o Alberto San Juan mantenen un nivell excel.lent. La posada en escena és sorprenent, contundent i molt encertada. Una hora i cinquanta minuts de teatre d'alta escola. No és que sigui recomanable, si no que és d'assistència imprescindible si t'agrada el TEATRE en majúscules.

"Urtaín" Teatre Romea fins el 22 de novembre.

NON SOLUM

Tornava Sergi López amb la representació de l'obra "Non Solum" al TNC. Ja hi havia estat la temporada passada però uns problemes de salut el van obligar a anul.lar bona part de les representacions i d'alguna forma es van sentir en deute amb els aficionats teatrals barcelonins. Es tracta d'un monòleg, escrit conjuntament amb Jorge Picó, que explica una pecul.liar història que serveix per reflectir molts dels fantasmes del nostre interior: la por a la soledat, l'egoisme, les diferències o el descontentament popular amb els polítics. Molts interrogants de la nostra societat interpretats per un únic actor sobre l'escenari que a l'hora adopta múltiples personatges. Un exercici teatral descomunal per l'esforç i que serveix per gaudir del gran talent de Sergi López. Un monòleg especial per un gran actor. Amb certs tics de l'escola Pepe Rubianes però pujant un esglaó. Sergi López és ell i molts altres. Llàstima que les entrades estiguin esgotades, però si teniu l'oportunitat de veure l'espectacle en un altre localitat no ho desaprofiteu. Per mi una de les millors obres dels últims 5 anys a Barcelona.

"Non Solum" TNC fins el 18 d'octubre.

SWEENEY TODD

Torna a Barcelona un dels musicals més coneguts. Es "Sweeney Todd", l'obra del conegut autor Stephen Sondheim. Es tracta d'un retrobament amb un espectacle que ara fa 15 anys es va estrenar amb Constantino Romero i Vicky Peña com a protagonistes i que va tenir un gran èxit. Ara el lloc de Constantino l'ocupa Joan Crosas i repeteix la parteneire femenina. És una obra que en el seu moment em vaig quedar amb ganes de veure. Per això ara vaig decidir que no se'm passes l'oportunitat. I allà em vaig plantar, al teatre Apolo, el passat dimarts. L'acció es desenvolupa al Londres del segle XIX amb un barber injustament desterrat que torna a casa seva per retrobar-se amb la seva dona i la seva filla. Un cop de retorn el seu afany es de venjança cap el Jutge que enamorat de la seva dona el va condemnar a la presó. Un musical amb aires de thriller i de llarga durada, entorn a les dues hores i mitja. Les interpretacions son excel.lents, amb un gran nivell musical. L'argument t'acaba atrapant, i per això si hi summes una notable posada en escena fan que el resultat sigui òptim. Per tant, mereix molt la pena comprar les entrades i preparar-se per gaudir d'un gran espectacle. Un fet que no sempre es possible a Barcelona on els musicals de qualitat son més aviat escassos. Jo crec que aquest està al nivell de "Mar i Cel" i molt per sobre d'autentics fiascos com "Cabaret" o "Chicago".

"Sweeney Todd" Teatre Apolo- Fins l'onze de maig.

GRÀCIES PEPE

Avui és un dia trist. Avui ha mor Pepe Rubianes. Avui hem de dir adéu a un dels grans. O sento però jo no sóc dels que cau en el papanatisme de mitificar Hollywood i menysprear el nostre talent. Per mi Vicky Peña, per posar un exemple, no està per sota de Meryl Streep. I, per tant, Pepe Rubianes per mi ha estat un dels grans actors còmics de la meva vida. L'he anat a veure a tots els espectacles que ha fet a Barcelona des de fa prop de 20 anys. Crec que menys la seva etapa d'actuacions a la Cúpula Venus, quan feia "Pay-Pay", l'he seguit a totes les seves aparicions teatrals. Ha aconseguit que rigues fins a l'extenuació amb el seu humor intel.ligent. Perquè el Pepe feia monòlegs per riure i reflexionar. I, a més, ha estat sempre un personatge públic valent, dient el que pensava, defensant Catalunya i criticant a qui s'ho mereixia. A més, ha estat tot un mite de com gaudir de la vida, dels seus plaers i, amb el final avançat de la seva vida, dels seus riscos. He tingut la sort de coneixe'l personalment i transmetia el seu entusiasme per la vida i humanitat tant d'aprop com a l'escenari. Gràcies Pepe per haver-nos acompanyat i omplir-nos de felicitat les estones que hem pogut compartir amb tu !

DIAS MEJORES


Aquest és el títol d'una obra dirigida per Àlex Rigola que es representa aquests dies al Teatre Lliure. Es tracta d'una coproducció entre el Teatro de la Abadía de Madrid i el Festival Temporada Alta. Un text original de Richar Dresser escrit a finals dels 80 però que manté la seva vigència pel que fa al contingut que no es cap altre que l'esgotament del nostre sistema social i econòmic. Es una obra que parlar dels desequilibris que afecten a la gent jove, de les mancances del capitalisme neoliberal i la falta de sortides. De com mica en mica convertim en outsiders a una part de la joventut que veu com les seves esperances de progrés s'esgoten. Fins aquí el contingut és atractiu però crec que el desenvolupament de la història no és l'encertat. Convertir aquest missatge en mans d'uns joves nordamericans que converteixen la crema de cotxes i vivendes en el seu estil de vida amb l'esperança d'enriquir-se no acaba de quallar. Les interpretacions son irregulars i només destaca el paper de Marc Rodríguez com a líder de la secta juvenil. La durada de la representació, una hora i cinquanta minuts, tampoc ajuda a digerir la història. La tèbia acollida final del públic dona mostres que el seu recorregut comercial pot ser certament limitat. Una mostra més que per fer bon teatre no cal recórrer a un excés d'imaginació.

REPÀS AL 2008

És la primera vegada que ho faig. Però em venia de gust. Farè un ràpid repàs als millors records de l'any que ja ens ha dit adéu.

- Millor restaurant que he visitat: El Celler de Can Roca
- Restaurant revelació: Restaurant Bohemic
- Pitjor Restaurant: Restaurant Mosquito (de fet ja han canviat de nom i estil)
- Millor vi: el "Lo Givot" del 2004 que em vaig beure ahir, Celler del Pont, Priorat.
- Millor obra de Teatre: "La forma de les coses" dirigida per Julio Manrique.
- Millor pel.lícula: "Antes que el diablo sepas que has muerto"
- Millor llibre: "Toquio Blues" d'Haruki Murakami.

Bona Ressaca i que el 2009 ens deixi continuar gaudint dels plaers de la vida !

TEATRE "ELS NOIS D'HISTÒRIA"

Aquesta obra serveix de punt de partida per a la nova etapa que l'empresa teatral Focus vol donar al teatre Goya. Una nova iniciativa que va de la ma del gran actor que és Josep Maria Pou en forma de director artístic del recinte. Precisament ell també és el director de l'obra que representen actualment: "Els nois d'Història". Una proposta d'Allan Bennett estrenada ara fa 4 anys a Londres i que va tenir un gran èxit i nombrosos guardons teatrals. L'argumenta es centra fonamentalment en la relació que un professor d'idees progressistes i utòpiques (Josep Maria Pou, també com a actor) té amb vuit alumnes d'educació secundària que es preparen per intentar accedir a les universitats d'Oxford i Cambridge. En la seva especial relació i les contradiccions amb l'ensenyament tradicional. D'entrada un context que et recorda a la famosa pel·lícula "El club de los Poetas Muertos" però amb un argument menys entretingut i sense la complicitat emocional del film. L'obra (amb una durada de gairebé dues hores i mitja amb entreacte inclòs) va de menys a més. El primer acte es fa massa llarg i, pel meu gust, avorrit. Fins i tot a la sala vaig acabar sentint a un senyor roncar...Massa cita literària i falta de ritme narratiu. I la segona part és més entretinguda però sense emocionar. L'obra no acaba de fer arribar al públic els motius pels quals els alumnes senten devoció pel seu professor. S'acaba convertint en una obra desequilibrada i que a mi no m'ha acabat d'agradar malgrat les bones interpretacions generals. Tot i això, crec que funcionarà bé a nivell comercial atenent el gran ganxo que sempre té Josep Maria Pou a Barcelona i el contingut de l'obra.

"Els nois d'Història" Teatre Goya

GERMANES

Aquesta obra escrita i dirigida per Carol López ja porta mesos en cartell. De fet s'acaben aquesta setmana les seves representacions a Barcelona, concretament a la Sala Villarroel. Ha estat un èxit de taquilla i crítiques. Es tracta d'una tragicomèdia que mostra les misèries i anècdotes d'una família de 3 germanes, la mare, el marit d'una de les germanes i el seu fill poc després que morís el pare. Situacions còmiques ben combinades amb un fil dramàtic que apareix i desapareix al llarg de l'obra. En general l'espectacle és bo encara que vaig gaudir més de la part divertida que no pas dels moments tristos que, de vegades, semblaven un pel forçats. Molt bona la posada en escena amb elements audiovisuals i grans actuacions de Marial Lanau, Montse German i Aïna Clotet. A més, ben acompanyades per la resta d'actors del repartiment. En definitiva una hora i 40 minuts de bon teatre.
Teatre Villarroel fins el 22 de juny

LA FORMA DE LES COSES

Aquesta nit hem assisit a la representació de l'obra teatral "La forma de les coses" dirigida per Julio Manrique i escrita pel nord-americà Neil Labute. Una comèdia plena d'acidesa i amb una originalitat sorprenent. No aprofundiré en aquest concepte per si la voleu anar a veure, no es tracta d'espatllar el contingut. L'argument gira en la reconversió d'un noi lleig i sense experiència amb les dones en un home que pren atractiu per l'altre sexe i que s'enamora. I, com deien a l"Un,dos,tres", fins aquí puc llegir. L'obra l'interpreten Cristina Genebat (no la coneixia i està brillant), Marc Rodríguez (gran paper ben resolt), Mireia Aixalà (compleix a la perfecció) i Xavi Ricart (mantè el bon nivell). La posada en escena per part del director, Julio Manrique, és excel.lent. A més, el fet que es representi a l'Espai Lliure del Teatre Lliure, quin festival de llibertat, oi !, li dona un plus de màgia perque tens als actors a tocar de les cadires i això és un luxe. La gran interpretació i posada en escena té la sort d'escenificar un magnífic text de Neil Labute. Tot plegat una gran obra, plena d'atractius, que ofereix "algo" diferent i que si us agrada el teatre no us la perdeu. De debó que paga la pena.

"La forma de les coses" Teatre Lliure fins el 8 de març.

EL LLIBERTÍ

"El Llibertí" és l'obra que actualment es representa al teatre Poliorama de Barcelona i dirigida per Joan Lluís Bozzo. Una representació fonamentada en les aventures del filòsof Diderot amb el món de les relacions de parella, el sexe i un tractat sobre moral de fons. Una obra que, a priori, pot semblar un clàssic avorrit i que és tot el contrari. Teatre amb ritme, divertit i que fa passa molt bona estona. Molt destacades les interpretacions dels protagonistes Ramon Madaula i Laura Conejero. Un text situat al segle XVIII però amb components plenament vigents. Fa reflexionar i riure a l'hora. Molt recomenable i fa honor a l'èxit que està tenint.

"El Llibertí" Teatre Poliorama Rambla dels Estudis 115

NIT DE TEATRE

Aprofitant una oferta del club del teatre vam comprar entrades per anar a veure al Romea "el senyor Perramon". Es tracta d'una adaptació de Josep Maria de Sagarra del clàssic de Moliere, "L'avar". En un primer moment no estava massa convençut de la bondat de l'espectacle però reconec que un cop vist m'agradat. És una obra entretinguda, ben adaptada i sense una durada excesiva (entorn a una hora i mitja). A més, el protagonista, Boris Ruíz, està esplendid. Una estona de teatre agradable amb moments divertits. Circumstàncies de la vida també ens hem trobat amb un personatge que no era de ficció sinó que situat a la realitat mateixa sempre aprofita la seva oportunitat per lluir. És l'anomenat/da espavilat/da. En aquest cas era una noia que anava amb la seva parella. D'entrada s'ha saltat la cua per agafar les entrades. Tot i que una senyora de davant nostre li ha recriminat s'han fet els suecs. Després casualitats de la vida estaven asseguts al nostre costat i de seguida ella s'ha aixecat per veure si podia trobar uns altres seients millors (la veritat és que no eren gaire bons). De cop i volta s'ha assegut en un altre lloc i la han fet fora perque arribaven els propietaris de les entrades. Ha tornat al seu lloc, nosaltres sí haviem localitzat unes cadires millors i just en començar hem canviat. No sé si li ha fet ràbia però al cap de cinc minuts l'hem vista a l'altra banda de l'amfiteatre. El millor de tot és que després s'ha acabat adormint, no s'ha esperat als aplaudiments (suposo que per avançar-se a tothom per agafar un taxi...) i si ho fa tot sempre així morirà d'estrès i a la seva tomba dirà "aquí hi ha una maleducada, sis plau posa'm les flors del senyor del costat...".
"El senyor Perramon" Teatre Romea fins el 6 de gener.

Després del teatre hem anat a sopar al "Mama Cafè", un establiment situat al carrer Doctor Dou 10. Fan plats de cuina mediterrània sense massa pretensions. El preu és raonable (uns 25 euros) i obren fins tard. Nosaltres hem optat per una amanida de fruites marinades i de segon un bacallà amb espinacs i llit de patata (el peix un pel salat). No és una mala proposta perque habitualment el menjar és correcte si es vol sopar després del teatre, a més el local està bé.
Restaurant "Mama Cafè" C/Doctor Dou 10 933012940

DE FESTA PER BARCELONA

Celebració de la Mercè, patrona de Barcelona. Per mí no té un significatiu especial malgrat em consideri barceloní fins a la medul.la. Però començo a veure lluny els dies que amb els amics anavem de concert. Ara em fa mandra. Però el que sí que valoro és el fet de tenir festa. I per quin motiu ? per coincidir amb la meva parella. No tenim horaris homogenis i costa trobar un dia que puguem fer festa els dos. I ahir n'era una de les excepcions. Per això vam decidir gaudir de la jornada asolellada a fons. Primera visita el districte de Sarrià. Vermout al "Bar Tomàs". La meva companya no havia menjat mai les braves d'aquest popular establiment. Un deute pendent i, ara, superat. Li van agradar, a mí també, tot i que no estaven calentes del tot. Malgrat això mantenen l'alt nivell dintre de la simplicitat de la seva composició. De pas vam fer una visiteta al barri. Ja que haviem començat el dia amb tapes per que no seguir així per dinar ? Dit i fet. Següent etapa: el "Quimet" del Poble Sec. Aquí sí que ens vam estrenar els dos. Això o si jo hi havia estat amb el meu pare deuria ser de petit. Espai reduidíssim i lluitar per un lloc on menjar. Quan ho varem aconseguir vam demanar uns calamars (boníssims), favetes amb bacallà (plat ben aconseguit i barrejat), assortit de marisc (bona qualitat en el producte) i banderrilles amb ceba (també prou bones). Amb una cervesa i una coca-cola 30 euros. No és barat però la qualitat s'ho val. Un lloc, per cert, amb un gran assortit de vins que tastarem en una altra visita, amb més temps i espai. Després d'una necessaria becaina tornada a la "feina".
Teniem entrades per veure una de les funcions prèvies del musical "Cabaret" que representen al teatre Apolo. Era a les 22.15h i el repte era on sopar alguna cosa abans ? L'opció triada era un clàssic com "El Jabalí" (Rda de Sant Pau), un bon establiment pel que fa a embotits, torrades i tapes de bon nivell. Llastima de l'intent perque ahir tancaven. Després de voltar una mica per la zona se'm va il.luminar la bombeta i vam decidir provar sort al "Rosal 34". Era obert i ens van atendre ràpid (només tenien 40 minuts) i bé. Comanda cap a la cuina: saltat de bolets (espectacular), flor de carbassó farcida de brandada de bacallà amb salsa de romescu (curiós però ben trobat), tartar de tonyina amb ous de salmó (impecable) i croquetes de pollastre (molt a l'estil casolà). Amb dues copes de ví vam pagar 60 euros. Quantitat un pel cara però que per la qualitat del menjar i l'atenció ens obligarà a repetir una visita, això sí més pausada. Tot per còrrer i no perdre'ns "Cabaret". Una altra decepció. D'entrada no va haver-hi sort amb les localitats que ens van donar (sent gratis tampoc cal protestar gaire) perque eren al segon pís i amb l'ubicació de l'escenari costa seguir l'espectacle- avís per si voleu anar-hi no compreu cap localitat del segon pís si no és a la primera filera-. L'esforç dels actors és important i alguns canten molt bé, sobretot la protagonista Marta Ribera. Però al nostre gust l'obra es fa avorrida i, de fet, vam marxar a l'entreacte després de gairebé una hora i tres quarts de representació. Pot ser va ser que el lloc no ens va entusiasmar però tampoc les populars cançons d'aquest musical son suficient ganxo per vibrar amb l'espectacle. No vam ser els únics a marxar. Llastima perque amb un altre resultat el dia hagués estat rodó.

"Bar Tomàs" C/Major de Sarrià 49
"Quimet" C/Poeta Cabanyes 25 934423142
"Rosal 34" C/Roser 34 933249046
Musical "Cabaret" Teatre Apolo de Barcelona fins el gener.

ESTRENA DE TEMPORADA AL LLIURE

Aquesta nit hem assistit a la primera representació de la nova temporada del Teatre Lliure. L'obra era "La nit just abans dels boscos" de Bernard-Marie Koltès i dirigida pel mateix director del Lliure, Alex Rigola. La història es fonamenta en un monòleg dirigit a algú que pot ser perfectament el públic per part d'un emigrant desesperat i necessitat de ser escoltat. És un crit a la marginació i la incomprensió per part d'un anònim que, malauradament, també trobem als nostres carrers i a tots els països occidentals. Sense mitjans, ni casa, ni recursos, ni feina demana que algú l'escolti. Una àcida crítica sobre la societat occidental per part d'algú que buscava el paradís i es veu immers a l'infern. En un principi la representació, que va ser estrenada a Girona amb motiu del festiva Terra Alta, oferia molts atractius. Sobretot el gran planter d'actors. L'obra es reparteix entre sis protagonistes que s'encarreguen d'omplir el que en si és un monòleg. Per no cansar al públic Alex Rigola proposa que siguin sis persones diferents les que interpretin el protagonista. En aquest cas eren, i per aquest ordre, Pere Arquillué, Andreu Benito, David Selvas, Josep Maria Pou, Jordi Bosch i Francesc Orella. Tot i això, per mí, el resultat és decebedor. El text l'he trobat avorrit i massa complex fins al punt que durant molta estona perds el fil. Se m'ha fet impossible seguir totes les intervencions perque considero que malgrat la intenció d'oferir sis actors diferents el registre del personatge és el mateix i, per tant, t'acaba cansant. Son d'aquelles vegades, i per mí diu molt d'una obra, que et passes més estona pensant en coses teves que no pas en el que diuen els actors. I això que els interprets eren de nivell. L'esforç que fan és elogiable tot i que donat el seu bagatge no semblava massa difícil d'interpretar. Intensitat, per moments, emoció, en algun punt, i moltes inflexions de veu. Destaquen David Selvas, Josep Maria Pou i Francesc Orella, mentre que Pere Arquillué, Andreu Benito i Jordi Bosch no passen de correctes. Dit això, no em sembla una obra que pagui la pena anar-la a veure. Clar que segur que hi haurà qui pensarà el contrari.

ESTRENA AMB LA FURA

Per mi era una assignatura pendent feia temps. Sóc aficionat al teatre i intento veure alguna obra cada mes o mes i mig però encara no havia trobat el moment o l'oportunitat per presenciar en directe una obra de la Fura dels Baus. Un dels grups, sens dubte, que més ha col.laborat a modernitzar el llenguatge teatral del país. Amb motiu del "Grec" d'aquest any ja puc dir que he trencat aquest deficit, si es pot dir d'aquesta forma, cultural. Avui he anat a veure l'última obra seva anomenada "Imperium". Segons els autors: "una experiència de la violència, l'abús i el canibalisme que fonamenten la lògica imperialista". Tota una declaració de principis pròpia del seu tarannà provocador. Per cert, la primera estrena que fan amb total protagonisme femení. Definir amb moltes paraules una obra de la Fura et fa entrar clarament en el més clar terreny de la subjectivitat. Perque les seves actuacions permeten interpretar les seves manifestacions artístiques adaptant-se als pensaments i criteris que en treu l'espectador. Impacta ? sí. Desconcerta ? també. Agrada ? sí en la mesura de la seva originalitat i plantejament. S'allunya del teatre habitual? Evidentment. El desgats escènic per part de les actrius que obliga al desplaçament del públic per tota la sala ja n'és una mostra d'una posada en escena marca de la casa que canvia el concepte de teatre clàssic. Fins al punt que barrejen arts escènics amb espectacle pur i dur. Pels que com jo no havien viscut res semblant una jornada interessant. No sé que en pensaran els imperialistes ....?

DESGAST A L'ESCENARI

Vaig tornar a visitar el Teatre Romea amb motiu de l'obra "Plataforma" dirigida per Calixto Bieito i del controvertit autor francès Michelle Houellebecq. Un text que reflexiona sobre la decadència de la cultura occidental amb el sexe com a teràpia de xoc. Un obra que combina moments de duresa, amb instants musicals i interpretacions al límit. Tot plegat molt ben resolt amb un Juan Echanove al capdavant espectacular. El seu repertori interpretatiu el porta al màxim nivell d'esforç de tal forma que acaba l'obra esgotat, suant sobre l'escenari i amb un epíleg brillant. La resta d'actors com Carles Canut, Marta Domingo, Mingo Ràfols o Boris Ruiz secunden molt bé el paper protagonista d'Echanove. És una representació d'alt contingut sexual i amb una advertència clara per part del teatre. Tot i així a la funció que hi vaig anar vem haver de soportar al típic reprimit que no li agradava l'espectacle i es feia notar. Una actitud reprovable ja que si no t'agrada te'n vas i no molestes a ningú. Pel meu gust és teatre del bó i que val la pena anar-la a veure i, desprès, que cadascú tregui conclusions...

"VISITANDO AL SR GREEN"

Ahir vem anar a veure l'obra de teatre "Visitando al Sr Green" que fan al Romea. Una producció dirigida per Juan Echanove i interpretada per Pere Ponce i Juan José Otegui. Es tracta d'una obra que gira entorn a l'especial relació que estableixen un vell jueu que viu dels records i del passat i un jove que el va atropellar i condemnat a visitar-lo cada dijous per fer una feina social. Una història que comença amb distanciament però que explicant les seves vivències personals acaba acostant als personatges. Una adaptació de l'obra creada per Jeff Baron molt ben resolta tan pel director com pels intèrprets. Per mí l'únic entrebanc és l'excessiva durada, unes dues hores i quart amb entreacte inclós, que crec que podria reduir-se en un quart d'hora sense perdre interés. En resum una bona oportunitat de veure bon teatre i entretenir-se amb una història que fa reflexionar sobre els obstacles de la vida.

CARNAVAL

Feia temps que tenia pendent anar a veure al teatre la nova proposta teatral del Jordi Galceran. Em va agradar molt "El mètode Gronholm" i teniu curiositat per veure la qualitat de la seva nova obra "Carnaval". Les crítiques que havia llegit parlaven d'un bon text i una obra entretinguda però amb un desenllaç fluix. La meva opinió és que la representació mantè un gran ritme al llarg del seu desenvolupament, amb uns actors brillants, especialment Marta Angelat, i on un final obert no treu el bon regust de boca que deixa el conjunt de l'obra. És en essència un teatre d'entreteniment que aconsegueix plenament el seu objectiu. Per tant, una funció recomenable per passar una bona estona en una bona demostració de teatre comercial de qualitat. No és tan bona com "El Mètode Gronholm" però crec que paga la pena anar-la a veure.

VISITA AL TEATRE

Dia de pluja, el fred arriba a la ciutat. Un escenari perfecte per a una nit de teatre. L'obra triada "En Polvora" que es representa al TNC. No anava massa convençut perque el que havia llegit no deixava la representació massa bé. Es tracta d'una obra d'en Guimerà però un pel allunyada del seu estil teatral més clàssic. El resultat és, sota el meu criteri, satisfactori. La posada en escena és magnífica (efectes sonors inclosos). La interpretació és destacada, sobretot pel que fa als dos protagonistes Julio Manrique i Anna Sahun, conjuntament amb un brillant Jordi Banacolocha. El més feble és l'argument. Una obra situada al final del segle XIX en una fàbrica tèxtil i amb un conflicte amorós-laboral com a eix de la història. La seva durada 1,45 h és un pel excessiva i el que s'explica és perfectament adient pel moment de l'època que es retrata però considero que no desperta el suficient interés pel públic d'ara. Tot això hi ha un gest de complicitat per part del director, Sergi Belbel, cap als temps actuals que cal destacar (es tracta de l'escena inicial i final). Tot plegat una obra que m'agradat sense arribar a l'entusiasme.