MALDITOS BASTARDOS

Molt bones crítiques i la meva admiració per Quentin Tarantino em van portar ahir a veure, reconec que amb un cert retard, l'última pel.lícula seva anomenada "Malditos Bastardos". Doncs el resultat va ser força decebedor. Potser a estones és entretinguda, però no li acabo de trobar cap gràcia a la narrativa del film ni al seu objectiu. És a dir que si el que volia el director nord-americà és fer una ficció en la qual ell és l'únic que aconsegueix matar Hitler, doncs molt bé: felicitats! Però jo sincerament no li trobo l'interès. A nivell de guió trobo ja poc original repetir el muntatge en forma de capítols. Ja explotat per ell mateix a Kill Bill. Curiosament, la primera pel.lícula de Tarantino que ja no em va agradar. Vaig trobar que era una exhibició gratuïta de violència que ni la presència d'Uma Thurman aguantava. Per tant, comencen a quedar lluny grans obres seves com "Pulp Fiction" o "Reservoir dogs". Això sí que eren, sota la meva opinió, bons homenatges al cinema negre, d'acció i fins i tot amb algun punt de thriller. El que ha fet a posterior crec que li falta rumb o, dit d'alguna forma, més contingut i menys artificialitat. Espero que la propera entrega que faci em convenci més perquè si no deixaré de creure en ell, com ja m'ha passat amb la insoportable Isabel Coixet.

GRAN TORINO

Nou episodi a la filmografia de Clint Eastwood. En aquest cas amb nou protagonisme com a actor. Una pel·lícula que novament colpeja els fonaments dels sistema social nord-americà. Explica la història d'un vell treballador de la fàbrica de cotxes Ford que es queda vidu i ha d'enfrontar-se als problemes racials del seu barri. En essència la decadència del somni americà i els prejudicis enfront els nouvinguts. El resultat final és un film entretingut amb bons tocs de comèdia que arrenquen els somriures i un toc dramàtic final que arrodoneix l'argument crític de la cinta. La interpretació de Clint Eastwood és rodona, de fet jo crec que el seu paper destila comportaments autobiogràfics pel que fa a la forma de pensar. Fins i tot ironitza amb personatges clàssics de la seva carrera com el mític "Harry el Sucio". La resta de protagonistes es veuen eclipsats per Eastwood i, sobretot, per un nefast doblatge al castellà. No és cap obra mestra, ni una de les 3 millors pel·lícules del director nord-americà, però si una aposta segura per passar una bona estona veien cinema.

SLUMDOG MILLIONAIRE

Vaig assistir a la preestrena d'aquesta pel·lícula que diuen que és una de les favorites de cara a la gala dels Oscars. De moment, el que segur que ha estat una gran sorpresa pels seus productors. Dirigida per Danny Boyle, es una coproducció nordamericana-britànica amb un pressupost d'onze milions d'euros. Una quantitat petita pels que son els films fets a Hollywood. Per tant, la gran resposta que ja ha rebut al mercat dels EEUU ja suposa un gran negoci. A nivell artístic podem parlar d'una tragicomèdia centrada a l' Índia i amb el famós concurs "Quien quiere ser millonario" d'eix central de l'argument. En essència és la història d'un nen molt pobre de Bombai que participa en el popular concurs de televisió i va passant rondes responent preguntes que per la seva formació no hauria de saber. L'originalitat del guió es que a través de flashbacks repassen la seva vida per demostrar on va aprendre la resposta. Un moment que serveix per veure l'extrema pobresa que té una part de la població del gegant asiàtic. Les interpretacions per part d'actors desconeguts per nosaltres són convincents, en especial els nens. Tot plegat ofereix un film entretingut que permet passar una bona estona. Això sí, amb una estructura comercial, història romàntica inclosa, que justifica el seu èxit.

EL INTERCAMBIO

Aquesta setmana he anat a veure la pel·lícula dirigida per Clint Eastwood anomenada "El Intercambio". Un drama fonamentat en fets reals que protagonitza una mare que lluita per recuperar un fill desaparegut. Un combat desigual amb una policia corrupta i ineficaç que manipula la història al límit. No explicaré res més d'argument perquè cal anar-la a veure. Son dues hores i vint minuts de cinema del bo. Jo diria de cinema autèntic. Amb una Angelina Jolie en el paper de protagonista absolutament esplèndida. I una resta de repartiment, amb John Malkovic inclòs, que estan a l'alçada. Ara a mi em té captivat el seu director, Clint Eastwood. La seva evolució en el món del cinema ha estat espectacular. Va passar de ser un actor mediocre d'espaguetti westerns a protagonista solvent i creïble a les seves últimes pel·lícules. Però és que el seu paper com a director és fabulós. Jo crec que films com "Sin Perdón", "Mystic River", "Million dolar baby" o aquesta mateixa de "El Intercambio" el faran passar a la història del cinema com un dels grans. De moment és garantia absoluta de qualitat.

REPÀS AL 2008

És la primera vegada que ho faig. Però em venia de gust. Farè un ràpid repàs als millors records de l'any que ja ens ha dit adéu.

- Millor restaurant que he visitat: El Celler de Can Roca
- Restaurant revelació: Restaurant Bohemic
- Pitjor Restaurant: Restaurant Mosquito (de fet ja han canviat de nom i estil)
- Millor vi: el "Lo Givot" del 2004 que em vaig beure ahir, Celler del Pont, Priorat.
- Millor obra de Teatre: "La forma de les coses" dirigida per Julio Manrique.
- Millor pel.lícula: "Antes que el diablo sepas que has muerto"
- Millor llibre: "Toquio Blues" d'Haruki Murakami.

Bona Ressaca i que el 2009 ens deixi continuar gaudint dels plaers de la vida !

VICKY CRISTINA BARCELONA

Aquesta tarda m'he tret una pressió de sobre. He anat a veure al cine l'última pel·lícula de Woody Allen "Vicky Cristina Barcelona". Dic això perquè vivint a Barcelona sembla obligatori aquests dies veure el film del director nord americà. I encara més si ets un barcelonaddicte confés com sóc jo. En línies generals és una pel·lícula entretinguda, amb bones interpretacions- excepte una Scarlett Johansson un pel figaflor- i enmig d'un gran publireportatge turístic de la ciutat. Això sí, com ja és habitual, confonent a l'espectador estranger que veu com s'ajunten l'arquitectura gaudiniana amb grans dosi de guitarra flamenca. I pel que fa a la cultura catalana l'únic referent son els suposats estudis d'"identitat catalana"-sic- d'una de les protagonistes. Ara, no és un film de l'estil de Woody Allen. Té alguna dosi del seu enginy per la comèdia però sense la brillantor d'alguna de les seves grans obres i amb un perfil artístic diferent. En general, és una pel·lícula que si no fos pel morbo que desperta l'escenari barceloní seria totalment prescindible.

ELEGY

Així es diu l'última pel.lícula de la realitzadora catalana Isabel Coixet. Un film que volia veure amb interès per saber si es mantindria la meva opinió sobre el seu cinema més cap a la banda positiva que cap a la negativa. Fins ara m'havien agradat molt "Cosas que nunca te dije" i "Mi vida sin mí" i no m'havia agradat gens "La vida secreta de las palabras". Per això "Elegy" m'havia de servir per incrementar les opinions favorables o equilibrar les negatives. Doncs malauradament m'inclino cap a l'empat. I es que l'actual film de la Coixet m'ha decebut. Trobo que la història entre els dos protagonistes Beng Kingsley i Penelope Cruz, que escenifiquen un home gran que s'enamora d'una alumna, no se li treu el suc que cal. Sobreviu per una linia argumental un pel plana que no aixeca ni la bona interpretació de Kingsley. Per que com ja és tradició Pe segueix sent una actriu de segon nivell que ha assolit l'status que té més pels seus amors a Hollywood que no pas pel seu talent interpretatiu. S'allarga la pel.lícula innecessariament fins les dues hores sense que la història aconsegueixi un aprofundiment que captivi a l'espectador. Les pors del professor i escriptor de lligar el seu futur a una dona plena de joventut permetien un lluiment d'angles i esglaons diferents pel fa al món dels sentiments que Coixet no es capaç de reflectir. A més, la direcció de fotografia em va semblar poc brillant i els planos ofereixen un cinema standard que suposen un pas enrera respecta a la seva filmografia anterior. Per tant "Elegy" em sembla una pel.lícula totalment prescindible i sento discrepar de les bones crítiques que ha rebut per part d'alguns mitjans.

"Elegy" film d'Isabel Coixet

LA PENITÈNCIA DE SETMANA SANTA

Aquestes son unes dates festives amb un orígen religiós. Fins aquí d'acord. Però veient que la dinàmica pel que fa a la programació televisiva és la de tota la vida cal insistir, perque sembla que n'hi ha molts que no se n'adonen, que aquest és un estat laic i aconfessional. Es a dir que no tothom és catòlic (amb tots els respectes pels que ho siguin). Vol dir que els canals de televisió haurien de començar a plantejar-se que hi ha molta gent que vol veure programes normals i no els rotllos de pel.lícules estil "La passió de Crist" i semblants. A més tampoc entenc perque determinats programes ja fan vacances des de començaments de setmana. Això sempre m'ha fet gràcia. Veure com els famosos de la televisió fan més dies de descans que els nens de l'escola.
Dit això fer una recomenació. Ahir vaig anar al cinema a veure "La vida de los otros" un film alemany guanyador de l'Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa i que val la pena anar a veure. Florian Henckel von Donnersmarck debuta com a director en un llargmetratge d'un ritme in crescendo, molt ben interpretat i ambientat que parla de la pressió exercida per la polícia secreta (la Stasi) a l'antiga RDA sobre la població i, en aquest cas, sobre els intel.lectuals. Cinema del bó per gaudir-ne amb un relat històric interessant i proper.

"SALVADOR" UNA LLIÇO DE CINE

Reconec que feia dies que tenia ganes de veure la segona pel.lícula de Manuel Huerga. I en el meu cas, a banda de l'interés del tema tractat, hi havia també un factor de relacions humanes. He treballat amb el director quan dirigia BTV i sempre li he tingut simpatia i admiració. Ho havia dit abans, no me n'haig d'amagar de res, i ho torno a dir ara que ja no compartim feina. Dit això vaig anar al cine amb l'interrogant de que em trobaria i si m'agradaria el film. El resultat és demolidor perque vaig gaudir d'una gran pel.lícula, jo la definiria com esplendida. Molt ben interpretada, sobretot pel protagonista Daniel Brühl, estèticament impecable (la recreació de l'època és magnífica) i amb un Manel Huerga brillant en la direcció. A més serveix de lliço històrica pels més joves, pels que recorden el franquisme com una etapa llunyana i cauen en la tentació d'imitar tics ja guardats a l'armari . El dictador, cruel fins al limit, ho va ser en aquest cas i en milers d'exemples d'espanyols i catalans que van acabar morint. Alguns crítics polítics, com és el cas d'Arcadi Espada, l'han desqualificada per no ser fidel al retrat històric del moviment en el qual militava Salvador Puig Antich. I per no criticar la passivitat de la societat catalana. Jo crec que aquests es van equivocar de sala perque la secció de documentals era en un altre espai. "Salvador" és una PEL.LÍCULA que vol retratar una època a través d'un personatge real però tenint clar el principal objectiu del cinema: entretenir. En el seu cas superant l'examen amb nota perque, a més, emociona. I sí, ho confesso, jo també vaig plorar.