RESTAURANT GELONCH DE NIT

Havíem visitat aquest restaurant amb motiu d'un menú de migdia. Vam sortir satisfet i volíem tornar-hi un dia per sopar. Aquest cap de setmana ho hem fet. D'entrada dir que el local només tenia en funcionament la planta de baix. No sé si per motiu de crisi (de fet només treballava un cambrer, un cuiner i un ajudant) o per una falta de reserves puntual. La carta és molt curta. Una petita oferta de plats, un menú de degustació que cal reservar per avançat (per cert quan truques no t'ho diuen) o un menú anomenat de pica-pica. Davant la proposta vam triar el pica-pica. Un assortit de platets que barreja carn i peix. Entre ells: gaspatxo de maduixetes, vieira amb cansalada, tempura de mongetes amb romesco, tonyina amb salsa d'ametlles i wasabi, gambes al curry, navalles amb un farcit de verdures, peus de porc desossats, costelles de porc ibèric fetes 24 hores abans amb ou i llit de patata i, per postres, una crema de xocolata amb gelat. Cal dir que excepte la navalla, bastant dura i no massa gustosa, la resta de plats vam mostrar un bon nivell. El preu d'aquest menú és de 28 euros més iva. Per beure vam triar un Anima Negra 2 (21 euros). Amb el cafè inclòs vam pagar uns 37 euros per persona. Una quantitat raonable pel que vam menjar. No ens va encantar però si mereix una visita de tant en tant. De fet el cuiner, que va sortir a demanar que ens havia semblat el sopar, ens va dir que cada mes i mig renova la carta. Per tenir en compte.
Restaurant Gelonch C/Bailen 56 932658298

VICKY CRISTINA BARCELONA

Aquesta tarda m'he tret una pressió de sobre. He anat a veure al cine l'última pel·lícula de Woody Allen "Vicky Cristina Barcelona". Dic això perquè vivint a Barcelona sembla obligatori aquests dies veure el film del director nord americà. I encara més si ets un barcelonaddicte confés com sóc jo. En línies generals és una pel·lícula entretinguda, amb bones interpretacions- excepte una Scarlett Johansson un pel figaflor- i enmig d'un gran publireportatge turístic de la ciutat. Això sí, com ja és habitual, confonent a l'espectador estranger que veu com s'ajunten l'arquitectura gaudiniana amb grans dosi de guitarra flamenca. I pel que fa a la cultura catalana l'únic referent son els suposats estudis d'"identitat catalana"-sic- d'una de les protagonistes. Ara, no és un film de l'estil de Woody Allen. Té alguna dosi del seu enginy per la comèdia però sense la brillantor d'alguna de les seves grans obres i amb un perfil artístic diferent. En general, és una pel·lícula que si no fos pel morbo que desperta l'escenari barceloní seria totalment prescindible.

IMATGE PER OBLIDAR

Avui l'equip espanyol de Copa Davis s'ha classificat per a la final en derrotar els Estats Units. El punt decisiu l'ha aconseguit, com és habitual, Rafa Nadal. Un exemple de gran esportista i jugador guanyador. L'escenari ha estat l'imposat per la Federació: la plaça de toros de las Ventas. Un lloc ple de cares conegudes on el tennis era l'excusa per sortir per la televisió. Alguns/es la paraula set els hi sona només a perfumeria. A més, segons alguns periodistes, l'organització ha estat desastrosa i, per tant, un mal exemple de cara a reclamar la candidatura olímpica madrilenya pel 2016. Aquesta és la imatge que vol oferir de Madrid el PP. Amb Esperanza Aguirre com a abanderada, els toros, l'espanyolitat masclista i els famosos com a signe de distinció. Uns elements molt semblants als que oferia el franquisme temps enrere i que feien d'Espanya un país de tercera fila. Això sí, amb la pandereta com a símbol de progrés.

RESTAURANT BOHEMIC REVISIÓ

Gràcies a fugir durant el descans de l'obra de teatre "Mirall trencat" (intent totalment erroni de posada en escena d'una gran novela de Mercè Rodoreda) hem tornat a visitar el restaurant Bohèmic. Local d'estètica francesa que justifica el seu concepte bistronòmic, tan de moda aquests dies. La qualitat de la seva cuina ens han convertit en uns assidus. I avui hem tingut la sort de descobrir una important renovació a la seva carta. Continuen mantenint el concepte de tapes del 1900 (clàssics de les tapes) i les del 2000 (adaptacions de receptes de cuina creativa). Del format clàssic hem triat unes braves (a l'alçada de les del mític Tomàs de Sarrià) i uns bunyols de bacallà (com sempre tendres i esponjosos). L'alegria ha vingut en tastar 3 de les noves creacions. Anem a pams. Primer uns Ous Mollet del Pazo amb botifarra del perol (gairebé líquids i en format de copa amb una botifarra del perol esmicolada, sensacionals). Segon una Pizzeta com li agradaria a Fabian Martín. Una crítica directa al pizzer de la Cerdanya que ara ha obert local a Barcelona i és que el cuiner del local, el Francesc, va visitar el restaurant de les pizzes i el va trobar horrorós. Doncs jo no hi he anat, ni tinc intenció d'anar-hi perquè molta gent m'ha dit que és una enganyifa, a l'establiment de Fabian Martín, però tinc clar que si ell anés al Bohemic segur que prendria nota de la pizza que fan. Espectacular. Amb una base cruixent i prima de formatge i uns ingredients fonamentats en tonyina crua i rúcula. De llàgrima. I la tercera aportació, i que surt a la foto, unes gambes d'arenys amb pa de figues (el producte de gran qualitat i la combinació un gran encert, si l'altre plat és de llàgrima en aquest cas et regalima). Per beure un "Summa Varietalis" de la bodega del Marqués de Griñón del Dominio de Valdepusa. No el coneixia però és un gran vi. D'estructura final contundent, molt aromàtic i gustós. Per postres una tarta tatín amb crema de llet (ben feta, posava un bon punt i final al sopar). El preu 75 euros per dues persones. El Restaurant Bohemic ja ha atret a més d'un expert gastronòmic. Però amb la renovació de la carta continua pujant esglaons. Felicitats.

Restaurant Bohemic C/Manso 42 934240628

RESTAURANT EMBAT

Restaurant situat dintre del qualificatiu de bistronòmic a l'àmbit de l'oferta gastronòmica barcelonina. Situat al ben mig de l'Eixample, s'ubica a un local de tarannà modernista però amb una decoració poc acollidora, fregant l'estil rústic dels mobles, però pel meu gust amb una il.luminació poc encertada. Vam optar pel menú degustació. D'aperitius una galeta de formatge i comí (gustosa) i un tàrtar de remolatxa amb escopinya (petit però ben aconseguit). De primers vam començar per un mar i muntanya de vieira i papada (excel·lent la combinació d'una reformulació d'un plat mític de la cuina catalana). Després un caneló d'ànec (molt bo el farcit i el resultat el qualificaria de notable). De segons, tot eren mitges racions, per encetar un bacallà amb ou poché i holandesa de taronja (molt tendre el peix i la combinació altament satisfactòria) i per acabar un llom de xai amb recuit de formatge de cabrà (el plat més fluix, la carn era bona però el formatge de cabra no em sembla un gran acompanyant i, a més, s'afegia un component acid que, pel meu gust, matava el plat). Per postres una sopa de cítrics amb gengibre (gran idea ja que son unes postres que ajuden a baixar el menú degustació i entra molt bé per la seva combinació entre dolça i afruitada). Per beure una novetat, un vi de Jumilla anomenat "Pico Madama" del 2004, una combinació de monestrell i petit verdot. Consistent amb un gust elegant i diferent. Menció destacada pel pa. Excel·lent per tendre i gustós. El compte ha pujat a 100 euros. Si no fos pel caràcter poc acollidor del local, la seva cuina frega el nivell de restaurants com el "Gresca" o el "Coure". I això ja és molt.

Restaurant "Embat" C/Mallorca 304 934580855 http://www.restaurantembat.es/

TV3 I LA DIADA

Aquesta imatge correspon a un dels múltiples actes que aquesta nit s'han fet a Catalunya, Illes Balears i el País Valencià per celebrar els 25 anys de TV3. En aquest cas correspon a un concert de latin jazz que s'ha celebrat a l'Auditori de Barcelona. Un granet de sorra a la gran festa de la televisió nacional del nostre país. Un quart de segle de moltes llums i, com és lògic, d'alguna ombra. Un bon moment d'inflexió per refer el rumb i tornar a recuperar terreny. Una situació paral·lela a l'economia de Catalunya. Ara és el moment, i demà amb la Diada un bon moment reivindicatiu, per defensar amb intensitat el nou model de finançament que ha de servir per millorar i mantenir el sistema social català. La crisi no ha de servir d'argument per admetre rebaixes. Ja n'hi ha prou de promeses i amenaces. Catalunya necessita deixar de ser qui pagui cada cap de setmana el sopar i, a sobre, ningú no li agreixi. Solidaritat sí però després de cobrir les nostres necessitats. I això a Madrid ho han d'entendre molt clar.

RESTAURANT FOGON DEL SALVADOR

Motius laborals em van portar fins a Sòria. Un cop allà calia comprovar algun dels seus establiments gastronòmics. Havia llegit al Verema quines recomanacions hi havia però vaig comprovar que no desprenien massa entusiasme. Finalment amb uns companys de feina, i per recomanació d'un amic d'un d'ells, vam visitar un local que es diu "Fogon del Salvador". Situat al centre de la capital soriana, en una placeta petita, ofereix l'aspecte d'un típic restaurant castellà. Decoració un pel rústica i clàssica amb un excés de presència taurina, pel meu gust, en forma de caps dissecats. Però ja se sap que Espanya té aquestes coses. La seva cuina es fonamenta en producte típic de la zona, fonamentalment carns. Per picar vam fer una amanida de bonítol (bon producte i qualitat) i uns xoriços fregits (tendres i de bon gust). De segon un entrecotte de bou a la sal (magnífica la carn i el seu toc al punt de sal). Per postres un assortit de rebosteria (molt complert i de bon paladar). Per beure un Carmelo Rodero de Ribera del Duero. Un clàssic de "tinta fina" que ens va fer bona companyia. El compte va pujar als 40 euros per persona. Crec que atenent al que vam menjar era correcte. Si mai us perdeu per Sòria és una bona alternativa. Si no les tapes del centre també llueixen amb dignitat.

Restaurant "Fogon del Salvador" Sòria 975230194

PACOMERALGO (SENSE DEMANAR VÍ)

Avui no parlaré de la qualitat d'aquest local, el restaurant Pacomeralgo, situat a l'Eixample, sinò d'un element afegit a qualsevol sopar. En aquest cas es tracta del vi. Ja de per si aquesta alta taverna, com es defineixen ells mateixos, és cara. El menjar es bó, tampoc per tirar cohets, però, sens dubte, et fan pagar el servei, molt eficient, i el toc pijo de la clientela. El que ja no admeto es que en el tema de les begudes m'atraquin. I aquí ho fan. Com faig habitualment anavem a demanar una ampolla de vi per acompanyar el sopar. Però veient la llista de preus ens vam fer enrera i vam optar per unes cerveses. A tall d'exemple, per un Allende 2004, que a qualsevol altre local on el vi ja no és barat et demanen 24 euros, aquí en demanaven 31 !. A la VilaViniteca costa 14 euros al públic en general, però tots sabem que els restaurant paguen molt menys, com a molt 11. Es a dir, que volen embutxacar-se 20 euros a la nostra salut. Ho sento però amb preus com aquests amb mí que no comptin per beure ví. A casa tinc una fantàstica nevera amb ví més bó i, evidentment, molt més barat.